Busques un monument?

Circumspice

Aquesta és la pregunta que fa encertadament el portal de patrimoni.gencat. La resposta es pot trobar en un epitafi a la catedral de Canterbury: circumspice, mira al teu voltant. A tot arreu es poden trobar monuments.

La primera pregunta a fer-se és què és un monument. Un company holandès, amb la seva pragmàtica per fer les coses senzilles, em deia que un monument és tot allò que no es pot traslladar a un museu. És una bona definició, clara i simple, del patrimoni cultural immobiliari. Però jo sóc mediterrani i per tant escèptic i amant dels matisos de les tonalitats. Hi hagués afegit unes quantes disposicions addicionals.

En els últims mesos he estat buscant un munt de monuments per a la iniciativa Wiki Loves Monuments. Una de les coses que sorprenen és la gran quantitat de castells que hi ha i, en canvi, es troben a faltar més esglésies romàniques, per exemple. Lewis Carroll diu a Al través del mirall: “Quan jo faig servir una paraula significa el que vull que signifiqui, ni més ni menys… la qüestió és saber que és l’amo, i prou”. Així, doncs, un monument és allò que l’administració ha dit que és un monument.

Castell de Viu de Llevata

Castell de Viu de Llevata (Gustau Erill i Pinyot, CC-BY-SA-3.0 o GFDL, via Wikimedia Commons)

L’any 1949, l’amo va dir que tots els castells són monuments, i prou. Cinquanta anys més tard, quan es va fer la llei del patrimoni català, encara s’estaven inventariant. Està molt bé que els castells estiguin protegits com a monuments, però alguns només són pedres dalt d’un turó, altres són els fonaments del nou edifici de l’ajuntament i d’altres són torres de telegrafia òptica del segle XIX. La motivació, més que historico-artística, era militar. Tota construcció susceptible de ser defensada, o situada en un lloc estratègic de defensa, s’havia de protegir. En canvi hi ha esglésies romàniques que no se sap ben bé si estan protegides legalment.

La qüestió és saber qui és l’amo, i prou. Va caldre una sentència del Tribunal Constitucional per deixar clar que l’amo són les tres comunitats històriques que tenen competències exclusives sobre cultura. Per un principi de tot o res, automàticament es va servir cafè per a tothom, sense demanar si el volien tallat o descafeïnat. Amb aquest curiós sistema espanyol de les autonomies ara tenim dos registres de monuments, i encara tres a les illes Balears, un per cada administració. Evidentment no coincideixen, hi ha errors múltiples i utilitzen codificacions diferents. El company holandès que veu les coses senzilles és capaç d’entendre la complexitat federal alemanya però no la duplicitat d’estira-i-arronsa espanyola.

Si baixem a altres figures de protecció local del patrimoni, la situació tampoc és clara. La llei del patrimoni català preveu tres categories: béns culturals d’interès nacional, d’interès local i “resta de béns integrants de l’ampli concepte del patrimoni cultural”. Primer, em costa creure que hi hagi monuments que fora del seu àmbit local no tinguin interès. Això comporta que només els responsables locals decideixen si val la pena protegir-lo i si val la pena afrontar els grups de pressió local. En la pràctica, la situació és molt desigual. Molts municipis catalans no tenen cap bé cultural d’interès local i d’altres protegeixen les barraques de vinya. Així com hi ha registres duplicats dels monuments nacionals (de fet, el concepte de nacional també està duplicat) no hi ha un registre únic de monuments locals. En algun cas on a més de l’ajuntament es pot trobar informació del consell comarcal o de la diputació, evidentment tampoc coincideixen.

La tercera figura a més de no tenir nom tampoc té una protecció legal. De què serveix que un bé sigui “integrant de l’ampli concepte del patrimoni cultural” si no té cap protecció? Es pot enderrocar i deixar de ser-ho. L’únic que se m’acut és que sigui un registre històric, per tant és més un exercici acadèmic que una funció administrativa.

Si miro pel voltant (circumspice) tampoc està més clar. A Andorra la gran majoria de monuments d’interès cultural són esglésies. El motiu no és per un interès especial del coprincipat episcopal sinó per un motiu més laic. Tots els monuments de titularitat pública tenen la màxima protecció, ja que no hi ha impugnacions per part dels propietaris. En canvi, els monuments de titularitat privada són béns inventariats, el segon nivell de protecció, per la dificultat dels processos administratius.

Claper des Gegant

Claper des Gegant (Frank Vincentz, GFDL o CC-BY-SA-3.0, via Wikimedia Commons)

A les illes Balears hi ha una bona confusió entre monuments i zones arqueològics. S’entén que una taula talaiòtica és monumental, però també poden ser monuments un marge de pedra seca feta amb restes talaiòtiques o uns trossos de ceràmica escampats pel camp. Una vegada més, l’amo va dir el 1966 que totes les restes prehistòriques de Mallorca i Menorca són monuments. Es va fer un inventari de gabinet i avui els consells insulars reconeixen que alguns dels monuments inventariats no els poden localitzar.

En fi. A banda de sorpreses administratives, recomano buscar, descobrir i col·laborar a la difusió del patrimoni. Pots buscar-los a la Viquipèdia i col·laborar amb Wiki Loves Monuments.

Anuncis
Post a comment or leave a trackback: Trackback URL.

Comentaris

  • Àlex Esp  On 12 Setembre 2011 at 4:57 CEST

    Només volia comentar una coseta: la primera foto no és de les ruines del castell de Viu de Llevata, sino les restes del Corroncui vell, al mateix municipi. Ara bé, del castell de Viu encara queda menys.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: